. . . . . . . .

reduir font

ampliar font

LA SERRA DE MONTSIÀ

Descripció:

La serra de Montsià és avui per a la majoria de la població local, la muntanya de la que pren el nom la comarca més meridional de Catalunya, també és el relleu que retrobem a l’horitzó quan, venint de fora, tornem a casa de viatge. Per a uns pocs és un lloc habitual d’excursió, a més d’una excepcional talaia des d’on observar el delta de l’Ebre en tota la seva dimensió.

Físicament, la serra de Montsià constitueix un element orogràfic aïllat, amb una longitud aproximada d’uns 12 km i una amplada d’uns 5 km, que forma part de les serralades litorals catalanes. El conjunt presenta una topografia abrupta amb uns forts desnivells i una accessibilitat dificultosa, pel fet que la base de la serra es troba a ran de mar, a l’igual que la seva cota màxima, tot i que aquesta és de només 765 m. Des del punt de vista geològic, la seva gènesi tectònica i la naturalesa calcària del rocam que la integra han determinat, d’un costat, un relleu força escarpat amb espadats i cornises, de l’altra, la presència de la roca nua que aflora en clapers, cascallars i rasclers, així com una aridesa generalitzada per l’escassesa de l’aigua.

La seva climatologia està condicionada tant per la latitud meridional, com per la influència de l’exposició oberta al mar, que li confereix un caràcter càlid però humit alhora.

Els assentaments humans són antics, i apareixen arreu els testimonis arqueològics. Del període neolític, com ho proven les destrals trobades a diversos barrancs; de l’època ibèrica, coronen diverses puntes els poblats de la Moleta del Remei, la Cugula, la Ferradura, Sant Jaume, l’Antic, etc.; del període àrab, en són testimoni alguns topònims o les restes de la Punta de Benifallim, l’Antic, etc.

La presència de pastors, carboners, caçadors etc. ha fet que la serra restés fins a mitjans del s. XX com un territori habitat i marcat per l’activitat humana. La seva superfície es reparteix entre els termes municipals d’Ulldecona, Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, Freginals i Amposta. El terme municipal d’Amposta inclou una part petita part de la serra però no per això menys important. Molt probablement hi ha pocs habitants de la ciutat que no hagin pujat algun cop al Montsianell (darrera elevació destacable en la part nord-est de las serra), visitat la Font de les Set Piques o que no coneguin el Mas de Miralles.

Després de l’abandonament de les últimes dècades l’increment d’activitats com l’excursionisme, ajudat amb la recuperació d’itineraris que discorren per la serra com el sender del Mediterrani o GR-92, itinerari de gran recorregut que segueix tot el litoral català des de Portbou fins a Ulldecona passant per Amposta, el treball realitzat per entitats conservacionistes que ha valoritzat el seu ric patrimoni cultural i natural i el renovat interès dels municipis, després de la seva incorporació al Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya han fet que la serra esdevingui un nou centre d’atracció.

Flora

Les condicions climàtiques de la serra, determinen que aquí apareguin tant les màquies i les espècies vegetals més meridionals en exposició sud, com el grèvol (Ilex aquifolium), el teix (Taxus baccata), el boix (Buxus sempervirens) o frondosos carrascars (Quercus sp) en exposició nord com els del bosc de Miralles a la vall Llóbrega o el racó de Cedrilles. La singularitat botànica de la serra no arriba a tenir la importància que presenta el veí massís dels Ports, ni per la seva biodiversitat ni pel nombre d’espècies rares a la resta del país, tot i així a la serra trobem alguns petits tresors botànics com la recentment descoberta de l’orella d’ós (Ramonda myconi), la llengua de cérvol (Phyllitis sagittata), el lliri blau (Iris xiphium), la campaneta gran (Campanula affinis), diferents espècies d’orquídies (Ophris sp), els castanyers del barranc de l’Astor (Castanea sativa), etc.

Fauna

La fauna de la serra de Montsià presenta una elevada importància tant pel que fa a la biodiversitat d’espècies que hi viuen, com a la singularitat i raresa de moltes d’elles. A grans trets podem destacar les aus amb rapinyaires en perill d’extinció i elevat rang de protecció que nien a la serra com el duc (Bubo bubo), l’àliga cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), l’àliga marcenca (Circaetus gallicus) o el falcó peregrí (Falco peregrinus). Tot i la poca presència de punts d’aigua permanents a les fonts i basses podem trobar amfibis tan importants com el ofegabous (Pleurodeles walt), el tritó palmat (Triturus helveticus) i el trito verd (Triturus marmoratus). Pel que fa als mamífers es troben extingits el cervol, el llop i el gat salvatge que vivien a la serra fins a inicis del segle XX, però hi vieun la geneta (Genetta genetta), la fagina (Marta foina) i el porc senglar (Sus scrofa) entre altres. Els invertebrats tenen especial importància en aquells de costums cavernícoles que viuen en les cavitats càrstiques de la serra i de les quals s’han citat vàries espècies molt rares, dins dels mol•luscs destacar la vaquetes (Iberus alonensis) cada cop més rara i pel que fa als insectes la gran diversitat de papallones que podem veure volant als mesos de primavera i estiu en les màquies i brolles.

Bibliografia:
  • ESPAIS NATURALS. Història Natural dels Països Catalans. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992
  • Fulletó “La serra de Montsià, Talaia de l’Ebre. Guia d’Itineraris senyalitzats”.

Valid HTML 4.01 Strict ¡CSS Valid! Icono de conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI