Col·labora:
El novel·lista Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984) és un dels principals autors literaris de les nostres terres, i el més destacat de l’època contemporània.
Història
Nascut el 1902 a Sant Carles de la Ràpita, era el més gran dels quatre fills d’un humil matrimoni que treballaven com a jornalers dels Carvallo, una família jueva provinent de França, que eren propietaris d’un important comerç de fertilitzants i d’extensos arrossars. Quan els Carvallo es traslladaren a Amposta, la família Arbó també hi anà i s’instal·là al barri del Grau, quan Arbó tenia vuit anys.
Estudià a l’Escola Graduada i al col·legi Centro Moral e Instructivo. Ajudava als seus pares en el conreu d’una parcel•la d’arròs, per complementar l’economia de la llar, i abans de tenir tretze anys ja treballava al despatx dels seus amos. Però, les tardes que podia, també li agradava anar a passejar, al ball i al cinema amb els seus amics.
L’influència de la senyora Cecília Meyer de Carvallo, una dona amb una formació privilegiada, va ser un fet fonamental en la projecció literària d’Arbó, a qui va ajudar a descobrir el gust per la lectura.
Sensibilitzat per la mort de son germà Josep, el 1919 realitzà el primer intent d’escriure, amb un relat curt: L’àngel que s’adormí, on exposa els seus sentiments més íntims.
En esclatar el conflicte del Marroc, va estar aquarterat a les Reials Drassanes de Barcelona, fet que li permeté descobrir la gran ciutat. Més tard, va decidir marxar a la Ciutat Comtal per emprendre l’aventura literària, valent-se d’uns escassos estalvis.
El 1931, Editorial Proa li publicà L’inútil combat, molt ben rebuda pel públic. I el 1932, l’Editorial Catalonia publicà Terres de l’Ebre, la seva emblemàtica novel·la, amb un èxit aclaparador.
També realitzà tasques de correcció i traduccions encarregades per algunes editorials. I va ser assessor de teatre, literatura i publicacions de la Secció de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El 1934 va obtindre el Premi Fastenraht de la Real Academia de la Lengua per Terres de l’Ebre. I el 1935 rebé el Premi Ciutat de Barcelona per Camins de nit.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, és militaritzat amb destí al Servei Cultural de la Generalitat de Catalunya. Els seus pares moren i la vida a Barcelona se li fa difícil, amb lo qual torna temporalment a Amposta. Després torna a Barcelona i es casà amb Teresa Bes Guim, una antiga alumna de les classes de llengua catalana que Arbó havia impartí el 1934 a l’acadèmia Cots d’aquella ciutat. Amb ella tingué una filla.
Més tard, guanyà el Premi Nadal amb Sobre las piedras grises, i també aconseguí el Premio Nacional Miguel de Unamuno, el Primer Premi Blasco Ibáñez, i el premi Ciutat de Girona.Va ser reconegut com fill adoptiu d’Amposta i el 1983 va ser nomenat Fill Predilecte de Sant Carles de la Ràpita.
La seua obra és molt diversa. Va escriure sobretot novel•la, però també escrigué teatre i biografies. El seu to, en general, és realiste, amb un cert aire de poesia. El que sobretot demostra és la seua gran humanitat, la tendresa, i la força de molts dels seus personatges. El fons, tot i això, és pessimiste.
Altres de les seues obres són: La ciutat maleïda; Nausica; Notes d’un estudiant que va morir boig; Hores en blanc; Despertar; Cervantes; Tino Costa; Verdaguer, el poeta, el sacerdot i el món; Pío Baroja y su tiempo; Narracions del Delta, entre d’altres.
A més de la seua obra literària, cal destacar les col•laboracions periodístiques en diversos mitjans de comunicació: La Vanguardia, ABC, Destino, Noticiero Universal,…
